RASOS DE TUBAU

 

Hem aparcat al Coll de Sant Jaume; per arribar-hi, hem creuat el petit poble de Sant Jaume de Frontanyà, vigilat per la seva imponent església romànica, i hem seguit un tram la llarga pista que volta la Serra de Catllaràs per llevant, fins trobar, a un quilòmetre i mig, el coll esmentat, molt a prop del mas de Cal Cintet.

Des del Coll de Sant Jaume comencem a caminar per la pista que baixa per la dreta de la pista principal que ens ha dut fins a l’inici de l’excursió; la reconeixerem perquè hi ha diversos cartells de prohibit el pas, fet que em causa un cert desassossec en pensar que, sigui qui sigui l’autor d’aquests cartells, certament sembla avisar-nos que no som benvinguts, tot i que, probablement, es refereixen als vehicles motoritzats, la circulació dels quals és sempre empipadora en indrets rurals. Als sis-cents metres de l’inici trobem la Font de la Mata que, sorprenentment per l’època de sequera que vivim, raja pels seus tres brocals que omplen una pica de pedra i que sorgeixen d’una llosa de pedra frontal que oculta el sortidor original. La font es troba separada del camí per un vall de troncs on també hi ha un banc per seure-hi, malauradament fet malbé. Presidint-la, hi ha una bonica senyera, presència que em fa oblidar els senyals de prohibició i em fa sentir-me com a casa.

Passada la font, en una corba de la pista, hi ha un prat on pasturen un bon nombre de vaques. Algunes d’elles són les tradicionals que coneixem a bastament, de color gris i marró, però hi ha d’altres la presència de les quals impressionen, doncs tenen una cornamenta llarga acabada com una afilada punxa, i el seu pelatge llarg i lleugerament arrissat és de caoba fosc dotant-les d’una bellesa feréstega; a més, són més grans que les seves companyes. Mentre els hi faig fotografies, semblen mirar-me amb ulls amenaçadors. Quan hi hem arribat, del coster de la muntanya situat a l’altra costat de la pista, han arribat altres exemplars que han estat rebuts per les que ja es trobaven al prat amb mugits que m’han fet preguntar-me si no han estat aquests animals els autors dels senyals de prohibició de pas que hem trobat a l’inici i que, de fet, encara seguim veient de tant en tant. Sortosament per a la nostra tranquil·litat, darrera aquest ramat de nouvingudes ha aparegut el seu pastor.

És ell qui m’ha explicat que les vaques que ens criden l’atenció són franceses, de la raça Salers, una raça de vaques mixtes, és a dir, són criades tant per la seva llet com per la seva carn. L’home m’explica que s’estan preparant per fer una petita transhumància, ja que en aquests vorals comença a escassejar el menjar; en unes tres hores s’arribaren fins al Cobert de Puigcercós, situat entre el poble de Borredà i Alpens, aquest darrer ja al Lluçanès. Els hi desitjo bon viatge, recordant l’estada, fa molts anys, al Cobert de Puigcercós, on, després d’una excursió, vam dinar uns boníssims entrepans de truita, i segueixo el camí reunint-me amb la Laura que m’ha avançat i ha aprofitat per fer unes fotografies del ramat i de mi parlant amb el pastor. Al fons, s’alça la cinglera dalt la qual es troba la Creu Malosa, que és l’extrem de llevant de la Serra de Faig i Branca, amb el Puig-lluent a l’altre extrem.

Em ve a la memòria l’excursió que vam fer fa molts anys a aquesta serra, amb l’Oscar i la Nuri i els seus fills; ens acompanyava el Drac, el nostre primer gos, que es va convertir en el protagonista de l’excursió i raó per la qual tant ens recordem d’ella. Resulta que a l’inici de l’excursió hi ha uns camps amb tanques electrificades i el pobre animal, juganer, va voler creuar-les sense tenir en compte que hi passava la corrent. El primer cop, cap problema, un ensurt i seguim pujant. Però el segon cop, esfereït, sense encomanar-se a ningú i sense acomiadar-se de nosaltres, va començar a baixar esperitat de retorn a Sant Jaume de Frontanyà on havíem deixat el vehicle. La Roser i jo el vam seguir, si tal cosa era possible. En arribar a les cases del poble, vam preguntar a uns veïns si havien vist passar un gos. I tant que l’havien vist passar! Com un llampec! El pobre animal s’havia amagat sota el nostre cotxe!!! Una anècdota que, al Drac no va fer-li cap gràcia, però que nosaltres recordem amb simpatia i molta, molta enyorança.

Passada la corba que circumda els camps on pasturen les vaques, abandonem la pista i ens enfilem per un corriol poc definit entre marges que limitaven feixes de camps avui abandonats, arribant a les runes embolcallades de malesa del mas de Can Soler. No puc deixar d’esmentar el primer document escrit on apareix esmentada aquesta masia. Es tracta del “Memorial del què han de fer los pajesos de Snt. Jaume per la obra de la església”, datat el dia 20 de juliol de l’any 1595. És a dir, un document on s’exposen els tributs que han d’aportar totes les cases i particulars de la parròquia de Frontanyà per contribuir al manteniment de la seva església; el Soler havia de pagar 3 sous. Va estar habitada fins als anys cinquanta del segle passat.

Seguim pujant pels camps deixats de la ma de Déu fins arribar a un altre mas, Cal Romà, on el camí que seguim aflueix a una pista. Contràriament a Can Soler, Cal Romà ha estat recentment restaurada pels actuals propietaris. Imagino que aquest mas també deuria aparèixer al document esmentat més amunt, però ignoro quan era la seva contribució a la salvaguarda de l’església. El que puc explicar és una anècdota ben truculenta que es ressenya en un dels llibres pertanyents a la Cort del Batlle de Sant Jaume de Frontanyà. És sabut que en aquestes terres hi hagué molts bandolers, entre els quals, potser el més famós, va ser Josep Serra, un dels darrers bandolers carlins que actuaven al Berguedà, però hi hagueren d’altres i més antics. Un d’ells fou l’Hereu Tubau, que va dur a terme les seves malvestats al segle XVI; ja el coneixerem més endavant, quan passem pel mas Tubau gairebé al final de l’excursió; ara tant sols dir que aquest personatge va assassinar un home just en aquests vorals de Cal Romà. Nosaltres, segurs, o no, que no correm perill de ser atacats per cap bandoler, seguim per la pista cap el nord fins arribar a un lloc on hi ha una placa solar i, al seu costat, un tancat que sembla ocultar un forat a la roca per tal de protegir als vianants d’una perillosa caiguda. Passem de llarg i, acabada la pista, seguim enlairant-nos per un corriol que ens porta fins al Coll de la Creu d’en Soler, on veiem una bassa plena d’aigua fangosa.

Aquest coll on ens trobem ha estat des de temps immemorials un pas molt important utilitzat per creuar els Rasos de Tubau des de Sant Jaume de Frontanyà cap a Gombrèn o a la inversa, utilitzat també com a camí ramader. El camí no seguia el mateix itinerari que estem fent nosaltres, sinó que, situats a Sant Jaume, s’enfilava vers el coll dels Oms o de Terradelles, situat a ponent del poble, i s’encarava vers el nord dirigint-se al Pla de la Lleona, a ponent de la Creu Melosa, des d’on baixava al coll de la Batallola i s’enfilava al coll de la Creu d’en Soler, des d’on vorejava els Rasos de Tubau per l’oest, pel Pas de les Baumes, i ja a l’altre vessant, es dirigia a Gombrèn. Pels amants de les ressenyes, tenim la descripció de Cèsar August Torres, considerat el primer promotor de l’excursionisme català, en el seu llibre de 1905, “Pirineu Català El Bergadà. Valls altes del Llobregat”, on ens detalla a l’itinerari 57, el recorregut “De Sant Jaume de Frontanyà a Gombreny y Ripoll per la Creu d’en Soler”. Nosaltres, amb la vista posada als Rasos de Tubau enlairats al nord-est, anem a fer part d’aquest recorregut, justament fins al Pas de les Baumes.

Tot i que, per arribar al capdamunt dels Rasos de Tubau, ens cal guanyar encara un fort desnivell, ara ens toca davallar per un sender enmig d’un paisatge hivernal on ens flanqueja la nuesa dels roures, que han substituït els boscos de pi roig que ens han acompanyat fins ara. Baixem per tal de creuar el torrent de Sauc, a l’altra vora del qual, ara sí, iniciem una forta ascensió que ens durà fins al conegut com a mirador del Cingle de les Baumes, un lloc privilegiat on ens aturem encisats pel paisatge que s’entreveu vers les muntanyes pirinenques. Ens trobem al punt on el camí vers Gombrèn, que continua un xic per sota d’on som, segueix el seu curs mentre nosaltres ens enfilarem directament per la carena encinglerada dels Rasos de Tubau per conquerir el seu punt més elevat.

A ponent d’on som, cauen sobre la vall del riu Arija, afluent del Llobregat i lloc de pas entre Gombrèn i La Pobla de Lillet, els cingles de Roquerol, suavitzats en la part inferior per la baga de l’Òliba, un dens boscs de pins roigs amb clapes de fagedes que avui se’ns presenten grisoses en haver perdut les seves fulles. Darrera seu, vers el sud, s’alcen els petits turons que conformen Les Muntanyetes. I, vers ponent, apareixen la Serra de Catllaràs i, sobresortint darrera seu, el Pedraforca. Podríem esperar arribar dalt els Rasos de Tubau per descriure el paisatge, però l’impacte que ens ha produït veure’l de sobte, un cop superat el desnivell que ens ha dut fins el Pas de les Baumes, m’obliga a fer-hi esment. Mirant al nord, d’esquerra a dreta, veiem el Pedraforca, el Cadí, les Penyes Altes del Moixeró, la Tossa d’Alp i el Puigllançada ja força a prop, la Serra de Montgrony enfront mateix.

Després d’haver descansat una estona contemplant el magnífic panorama, seguim l’excursió enfilant-nos dretament arran dels anomenats Cingles de Tubau. Ho farem només un petit tram, ja que de seguida, amb alleujament per part meva, ens separarem del vertigen de la cinglera i ens endinsarem pels prats que, sense camí definit, duen al capdamunt. A mesura que anem guanyant alçada, vers el sud, descobrirem les estimades muntanyes prelitorals del nostre país: el Montseny, Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac, i Montserrat, la visió de la qual sempre ens remet a la llar. Finalment, en un darrer esforç, arribem dalt el Pedró de Tubau.

Dalt el Pedró de Tubau ens rep una petita capella dedicada a Sant Marc. Es tracta d’una petita construcció en pedra aixoplugada per una coberta de llosses de pissarra a doble vessant amb una creu metàl·lica al capdamunt. A l’interior de la capella, que té una obertura d’arc rebaixat i està protegida per una reixa de ferro, es troba la imatge de Sant Marc. A la part inferior de la construcció hi ha una obertura a l’interior de la qual s’hi guarda, dins un embolcall metàl·lic, la llibreta on les persones que ho desitgin escriguin algunes línies sobre la seva experiència pujant fins aquest bell mirador. Davant la capella hi ha una llosa sostinguda entre dos blocs de pedra que fa d’altar.

El primer de maig es feia un aplec aquí dalt, en el qual, a primera hora del matí, els veïns i veïnes de Sant Jaume de Frontanyà hi pujaven en processó i cantant les lletanies dels sants. Aquí dalt, el capellà deia missa i beneïa els termes i donava pa a tots els assistents; un pa cedit per l’amo del mas de Tubau, un pa que els assistents esmorzaven acompanyats per una llonganissa que cadascú portava. Aquesta celebració significava el desig d’una futura bona collita, era un tantíssims exemples de les cerimònies de caràcter agrari que es feien al llarg de la nostra geografia a l’inici de la primavera, entre Dilluns de Pasqua i Corpus, destinades a protegir els sembrats tot esperant una bona collita. Unes celebracions que, com tantes altres, tenen anteriorment a la seva realització cristiana, uns antecedents pagans, es coneixia alhora com el cicle de l’Arbre i la Rosa, una bonica i entranyable representació de la vida, la fertilitat i la connexió entre les plantes i el seu entorn. Malauradament, sembla ser que dit aplec es va deixar de fer a finals del segle passat.

A prop de la capella hi ha un vèrtex geodèsic on ens enfilem per gaudir encara millor de les vistes que s’albiren. De les muntanyes descrites des del mirador del Pas de les Baumes, la vista s’amplia vers llevant, on s’alça el Taga i, acompanyant-lo, separat pel coll de Jou, el Puig de Sant Amanç, on hi hagué segons la llegenda del Comte Arnau, un monestir femení que fou enderrocat per Déu a causa de la vida dissoluta de les monges, tal com deixa entendre aquesta frase d’una cançó popular: “Les monges de Sant Aimanç, dotze monges, tretze infants”. I com un llarg floc de cabells esfilegant-se cap a la sortida del sol, darrera el Taga s’allarga la Serra Cavallera amb el Puig Estela situat a l’altre extrem visible. Però encara en veurem més de cims... Saltant sobre la vessant meridional de Sant Amanç, al fons, sobresurt el Bassegoda, record d’una Garrotxa agresta tan ben descrita per Marià Vayreda a la seva novel·la “La punyalada”, i seguint la línia de l’horitzó, la Serra de Bestracà amb les seves històries sobre els senyors feudals i la lluita dels remences, i el Mont, amb el record de l’estada de Jacint Verdaguer en el santuari que trobem al capdamunt, a l’època en que escrigué el seu gran poema Canigó. Seguint vers el sud, apareixen un enfilall inacabable de muntanyes, essent les més importants la Serra de Llancers i el Puigsacalm i la Serra de Cabrera, porta del Collsacabra, i més al sud, les Guilleries i l’estimat Montseny, amb els seus emblemàtics cims de les Agudes, el Turó de l’Home, el Matagalls i, creuant el Pla de la Calma, sostingut sobre l’estret pas del riu Congost, entrada a la Plana de Vic, el Tagamanent.

Dinem encarats al sud, contemplant els tres baluards que tant estimem de la nostra terra, el Montseny, el Mont i Montserrat, il·luminada aquesta última per una bella llum que sembla encendre-la. Entre nosaltres i ella, encara s’estenen altres serres que reconeixem, com la serra de Picancel, amb el cim de Salga Aguda, record d’una excursió que vaig fer amb la Laura fa uns anys, i el Sobrepuny on havíem pujat tota la família i on vaig anar amb l’Àlvaro a finals de l’any passat per rememorar aquella excursió. I ja mirant a ponent, unes altres serres amb molts records d’antigues excursions, com la Serra de Catllaràs, ben propera i, darrera seu, la Serra d’Ensija i els Rasos de Peguera, on també, fa poc, vaig anar-hi amb l’Àlvaro i on ja havia estat anteriorment amb la Laura. I tanquem el cercle amb el paisatge vist ja des del mirador del Cingle de les Baumes: el Pedraforca, el Cadí, les Penyes Altes del Moixeró, la Tossa d’Alp, el Puigllançada, la Serra de Gombrèn... I de tots els records que em porten aquestes muntanyes, cal afegir els que em porten vers els amics i amigues del Club Muntanyenc de l’Hospitalet. Voltat de tota aquesta natura, em sento com si fos a casa, m’hi reconec en tota ella. Ens prenem un cafè i un panellet abans de continuar l’excursió.

Aquesta composició fotogràfica l’he realitzada prenent la foto realitzada durant l’excursió, on es pot veure la Laura amb la petita capelleta i el punt geodèsic al darrera i, en les fotografies petites, el mateix lloc quan vam pujar-hi l’any 1991: tots tres al costat de la capelleta, Jaume i Laura sota el petit altar que presideix la capelleta, i la Roser i la Laura ajagudes a terra. L’any següent arribaria l’Eduard.  És molt entranyable recordar aquelles excursions, quan érem als començaments com a família i reviure-les ara que els fills ja són adults.

Iniciem el descens prenent la direcció vers llevant, continuant així el camí que dúiem en arribar al cim., fins que arribem a una petita collada on hi ha la bassa de Corrubí. Si seguíssim la línia carenera, arribaríem al coll de Faig General i creuaríem el Serrat de Sant Marc des d’on podríem baixar fins al poble de Gombrèn; és una altra bonica excursió a tenir en compte per pujar als Rasos de Tubau. Avui, però, ens hem d’encarar vers el sud i baixar pels boscos d’aquesta vessant de la muntanya. Abans, però, podem extasiar-nos un cop més, amb la visió llunyana del massís de Montserrat i, entre ella i nosaltres, dels serrats i valls que s’alineen al voltant de Sant Jaume de Frontanyà, banyats per la Riera de Merlès i els seus afluents, entre els quals, el rec de Corrubí, considerat la seva capçalera, i que serà el que nosaltres seguirem davallant tot seguint un camí gens clar enmig d’un bosc de pi roig, en forta pendent, fins que trobarem una pista. Cal dir que al llarg de l’excursió pràcticament no hem trobat cap senyal indicatiu de cap tipus d’itinerari; això ens obliga, tot i que l’excursió no té cap dificultat tècnica, ha estar molt pendents de la ruta que seguim amb el Wikiloc, ja que, en camins poc definits com el que ara estem seguint, qualsevol descuit ens pot fer errar la ruta.

Seguim la pista a la dreta i, en pocs metres, trobem la font del Corrubí, que més aviat és un abeurador; ja sigui per assedegar la set de persones o animals, aquesta font està avui totalment seca. Un tram després de la font, trobem una bifurcació a l’esquerra que prenem, la qual ens durà al nucli de Corrubí, avui dia un munt de runes al voltant d’un parell de masos i de l’església romànica de Sant Llorenç de Corrubí. Cal dir que fa una estona que hem canviat de comarca, ja que Corrubí pertany al municipi de les Llosses, que es troba a la comarca del Ripollès; tot i així, aviat tornarem al Berguedà, on cop deixem enrere Corrubí i ens dirigim de retorn a Sant Jaume de Frontanyà passant pel mas de Tubau.

L’indret és preciós. El mas principal es troba situat a l’extrem septentrional d’uns camps on deurien haver-hi els cultius emprats per les persones que hi visqueren; és el lloc conegut com el quintà de Corrubí. Un quintà és el camp de conreu immediat a les cases d’una masia. Enfront del mas, a l’altre costat dels camps, hi ha una petita elevació que té un tram rocós, encinglerat. Crec que es tracta del roc o cingle que dona nom al poble. El nom de Corrubí apareix en els documents antics, el primer dels quals es té notícies és de l’any 905, on apareix escrit com a “Quero Rubeo” o “Querrubi”, traduït com “roc rogenc”. Si és així, m’he imaginat que el roc esmentat és com si pertanyés a un ésser boscà, mig ocult entre els arbres, que somriu sorneguerament tot ensenyant les seves dents “de robí”. A l’extrem de llevant dels camps, hi ha un altre edifici, més petit, també en runes, que deuria ser alguna mena de magatzems del mas principal. El paisatge que es veu des d’aquí és preciós, no tant pirinenc com des de dalt els Rasos de Tubau, però potser, per aquesta raó, més proper i entranyable. Tot és voltat de serrats coberts de boscos que, amb la llum d’una tarda que comença a ajocar-se, es veuen blavosos, com envoltats d’una atmosfera que transmet placidesa i somnolència. Vers ponent, destaca la Serra de Catllaràs. Quants cops m’he entristit en veure aquests llocs rurals tant desatesos! Quants cops he sentit la seva solitud enmig de les seves runes. He pensat en la dura vida que duien els seus habitants quan eren llocs plens de vida, i com podrien viure-hi ara amb tots els avanços tècnics disponibles. Seria formós veure recuperar-se tots aquests llocs avui dia oblidats!

Seguint la pista tot deixant enrere Corrubí, a pocs metres trobem, ancorada sobre una petita elevació, l’església de Sant Llorenç de Corrubí; arribar-hi, passejant pels prats somorts, tinc una sensació de pau extrema, com si, més que trobar-nos en un indret abandonat per l’home, estiguéssim dins d’un paisatge simplement aïllat de la resta del món. M’és molt habitual tenir aquesta sensació sempre que m’apropo a una església romànica perduda enmig dels paisatges perduts de la nostra geografia. En el document que he esmentat anteriorment, Sant Llorenç de Corrubí apareix com a filial de Sant Jaume de Frontanyà, parròquia de la qual depengué fins al segle XIX, quan passà a dependre de Sant Esteve de la Riba, església que es troba a uns quatre quilòmetres al sud.

Pels costats nord i est, el lloc on es troba l’església és delimitat per uns murs de pedra seca que donen a l’entorn un major encant. La presència de diversos roures, un enmig del mur septentrional i l’altre enfront de l’entrada, avui nus de fullam, donen a l’indret una major sensació buidor, sensació que s’incrementa totalment en entrar dins la nau de l’església, ja que l’interior és un escampall de runes causat per l’enderrocament de la teulada. Al mur sud hi ha dues grans arcades que deurien pertànyer a les reformes dutes a terme al segle XVII, quan fou alçat en aquest costat, la rectoria, avui dia inexistent. És curiós la presència d’una obertura, avui tapiada, sota una d’aquestes arcades; de fet, es tracta de la porta primitiva, feta amb un arc de mig punt més propi del romànic. Em costa imaginar l’ús de les arcades grans, ja que el fet que es deixés dempeus la porta primitiva, que deuria ser l’accés a la rectoria, em fa pensar en quin deuria ser l’ús de les dues grans arcades.

Torno a pensar en les persones que visqueren en aquests indrets treballant cada dia per sobreviure. I a una vida aliena a tota comoditat, cal afegir els brots de pesta que periòdicament, des del segle XIV, afectaren el nostre país. Se sap que el 1589 hi hagué un gran despoblament a causa d’un brot de pesta negra que afectà molts dels habitants d’aquests paratges, i que hi hagueren molts morts en cases com Vilarrasa, Cosp, Soler, i les que estem visitant durant aquesta excursió, Corrubí, o ara som, i Tubau, on ens dirigim. Miro al meu voltant, i sento la pau que ens envolta. L’església romànica, els prats, el mas, les runes encara esveltes que senyoregen en un dels extrems, els boscos que ho envolten tot.... Penso en els vius i en els morts, avui tots ells morts i enterrats. En el patiment ocasionat per la malaltia i la manca d’hospitals on dur les víctimes amb un intent desesperat per salvar-les, en una època on tant sols es podia resar i esperar la benevolència de Déu.

La nova entrada, del segle XVII, situada al costat de ponent, és formada per un arc de mig punt fet amb grans dovelles, sobre el qual, capitanejant la façana, per damunt d’una finestra, es troba un campanar d’espadanya miraculosament dempeus.

Pel costat de l’església de Sant Llorenç continua un camí, mal entrevist, que creua els camps tot baixant vers ponent a creuar el torrent de Corrubí i, un cop a l’altre costat, s’enfila fins encalçar una pista que, tot seguint-la, ens porta al mas de Tubau, on també hi ha una altra església romànica, aquesta ben conservada, Sant Esteve de Tubau.

Recordeu quan, gairebé a l’inici de l’excursió, em passat pel mas de Cal Roma i he esmentat l’assassinat d’un home a mans d’un tal hereu Tubau? Doncs be, aquest “hereu Tubau” apareix al fogatge de 1553 com a Ramon Tubau, que fou un dels bandolers més coneguts d’aquests vorals i que, com a cap d’una quadrilla que operava amb Janot Riembau de la Pobla de Lillet i amb Joan Escuder de Ripoll, feien malvestats a la vegueria de Bages, també dita de Manresa, a més de fer-se de mal veure pels entorns de Sant Jaume de Frontanyà. Hem arribat a la que fou la seva llar.

En apropar-nos-hi, el mas Tubau ens semblava més ben conservat, però no és així. Aquest mas consta de la casa pairal, corrals, pallisses i tancats agrícoles, inclòs d’una font. La casa pairal, encarada a migdia, consta de planta baixa i dos pisos. L’edifici principal té una continuïtat vers el costat ponentí, un altre edifici rectangular adossat, que té unes arcades al primer pis i una galeria porxada al segon pis, sota teulada; aquesta part es veu molt més malmesa. Tot i no trobar-se en els seus millors moments, aquest edifici encara imposa, si no fos perquè enguany, han abocat just davant la seva façana, al costat de la gran porta adovellada d’entrada a l’interior, tot un reguitzell de brutícia que, ben segur, han extret de l’interior de l’edifici i que li donen un aire de deixadesa total. Però penso que és tot el contrari, que la seva presència es deu a la neteja que s’està duent a terme a l’interior, que vindran a endur-se’n tot aquest embalum de trastos vells i que deixaran el lloc ben net i que, poc a poc, aniran restaurant el mas; potser si hi passem d’aquí un temps, veiem lluir de nou el mas Tubau i, en passar-hi, ens reben els lladrucs d’uns gossos i la salutació compartida d’alguns dels seus nous propietaris. I, al seu voltant, als quintars de Tubau, veiem bestiar pasturant.

El nom de Tubau surt esmentat a partir del segle XVI, més concretament, el primer cop és en el fogatge de l’any 1497. Però aquest indret és molt més antic, tenint notícies d’ell l’any 905, just en els mateixos documents que em parlat abans sobre els antecedents del mas Corrubí. Aquests documents no eren altra cosa que l’acta de consagració de l’església de Sant Jaume de Frontanyà, i l’indret on ara ens trobem apareix amb el nom de Montner, "montinigrus" o "Monte Nigro", que no era el nom del mas en concret, sinó de tot l’entorn que confrontava amb l’esmentada església de Sant Jaume.

Al segle XIV, tot aquest territori es trobava dins de la Baronia de Pinós, una jurisdicció senyorial que el llinatge dels Pinós posseïa des del segle XI i que es trobava ubicada en el comtat de Cerdanya, concretament en el pagus de Berga. No és la meva intenció fer una història exhaustiva d’aquest lloc, però m’ha cridat l’atenció el fet que, el 1374, tant els habitants de Frontanyà com de Montner, es van negar a retre homenatge a dit baró, manifestant el seu desig de ser independents tant de la batllia com del priorat de Sant Jaume de Frontanyà, que llavors aplegava una comunitat de canonges augustinians. Desconec com va acabar l’assumpte.

La primera vegada que apareix el nom de Tubau és en el fogatge de l’any 1497. Aquesta família esdevingué una de les més riques del territori. Tot i així, també caigueren en mans de la pesta negra que assolà el territori l’any 1589; recordant quan n’hem parlat a Corrubí, se sap que hi va morir el que llavors era l’amo del mas Tubau. Poc abans que esclatés la Guerra Civil (1936-1939), els amos de Tubau marxaren a Ripoll i, en pocs anys, el veïnat de Tubau restà abandonat. Als anys setanta del segle passat encara s’hi podien trobar dos pastors amb els seus ramats.

L’església de Sant Esteve de Tubau es troba situada enfront del mas, a un centenar de metres. Per arribar-hi, es passa per un bonic passadís format per murs de pedra seca que, vist la popularitat creixent que aquestes construccions tenen en els darrers anys, seria desitjable que alguna associació berguedana es fes càrrec per arranjar aquests murs i deixar-los ben alçats. L’església primitiva fou preromànica, coneguda com Sant Esteve de Montner per raons ja explicades més amunt, nom que mantingué fins al segle XVII.

Sortosament, Sant Esteve es troba, contràriament a la seva veïna Sant Llorenç de Corrubí, molt ben conservada; es va restaurar l’any 1974 pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. Malauradament, just per aquesta raó, no es pot accedir al seu interior, fet molt freqüent en la diversitat d’esglésies que es troben disseminades per tota la nostra geografia. Aquí vull comentar un fet que m’he trobat en cercar informació de Sant Esteve. Abans he comentat que desitjaria trobar-me restaurada i habitada la masia de Can Tubau. Cercant informació a la Catalunya Romànica sobre l’església de Sant Esteve de Tubau, he llegit que es podia demanar la clau per accedir-hi a la masia de Tubau; parlo de la primera edició del volum XII corresponen al Berguedà, publicat l’any 1985. Tal constància fa pensar que als anys vuitanta hi vivia algú en aquest mas, fet que contradiu la informació que he trobat a la web “Mapes del Patrimoni Cultural”; sigui com sigui, actualment no hi viu ningú, tot i que tinc la sensació que hi viurà algú en els propers anys. Potser llavors, com deuria passar als anys vuitanta, podem tornar-hi i demanar la clau els nous propietaris per visitar l’interior de l’església de Sant Esteve.

Sant Esteve és d’aquestes esglésies romàniques que m’enamoren. Per la seva presència, per la seva senzillesa, per la seva situació, pel seu entorn, per la seva solitud... És un petit edifici format per una sola nau rectangular amb coberta de volta de canó, orientada com és habitual, vers llevant, vers la sortida del sol, la llum del qual deu entrar cada matí per la petita finestra de l’absis trapezoidal que corona el temple, planta que el fa original enfront dels típics absis semicirculars, tot i que, personalment, m’agraden més aquests darrers. De fet, el que és més destacable d’aquest absis és que, obert a la nau per un arc triomfal de mig punt, és més estret que aquesta. Exteriorment, els murs que delimiten l’absis són més alts que les cobertes de l’edifici, sobresortint formant un petit teulat de dos vessants. La nau és coberta amb embigats simples que sostenen la coberta de teules àrabs a doble vessant. La porta d’entrada, a la qual s’hi arriba pujant uns esglaons de pedra, és format per un arc adovellat de mig punt. Sobre aquesta entrada hi ha una finestra en forma de creu, i dalt de tot, la façana és coronada per un campanar de doble espadanya.

L’absis té dues obertures superposades. La més alta, situada pràcticament tocant la volta, és una simple espitllera, mentre que la inferior és esbiaixada i estreta interiorment. Però posseeix una singularitat que la fa esdevenir una part molt interessant de l’edifici; es tracta de la bonica decoració que té gravada externament, consistent en tres motius figuratius esculpits: una creu al costat esquerra, un colom amb les ales plegades i de perfil al damunt de l’arquivolta que la tanca, i, al costat dret, el dibuix molt rústec d’un arbre amb gruixudes fulles. És d’aquelles troballes que fan especial una església romànica dotant-la de la seva pròpia personalitat.

Seguim el nostre andarejar. Ens queda el darrer tram per fer, però tot i que sembla que ja estem acabant, encara resta un bon tros per caminar, uns tres quilòmetres. Creuem els quintars de Tubau en direcció sud sense un camí clar, i seguirem davallant fins enllaçar amb una pista que ressegueix el rec de Tubau. Nosaltres l’enfilarem cap amunt, vers ponent, i còmodament, aquesta ens durà fins a les proximitats del mas de Cal Cinto, on, poc abans d’arribar-hi, prendrem un camí a la dreta que ens portarà directament on tenim el cotxe, al coll de Sant Jaume, a l’inici de l’excursió. Ja amb el cotxe, i havent enfosquit, ens aturarem al poble de Vilada per prendre un cafè amb llet, ens ve molt de gust, però malauradament, l’únic bar que trobem, situat enfront del Parc dels Gronxadors, tanca a les sis i nosaltres hi hem arribat a les sis i tres minuts. Decepció. Ens entretenim fent-nos unes fotos divertides al parc, on hi ha un tió amb el qual ens fem amics.

Aquesta excursió la vam fer el 2 de gener de 2024