THE WALL

 

Quan feia uns anys que vivíem a Can Xiruca, crec que va ser el 2010, vaig agafar la costum de sortir a córrer el primer dia de l’any. Uns anys després, vaig afegir una nova costum per assaborir en aquesta diada: escoltar l’àlbum “The Wall” de Pink Floyd mentre corria. Avui ho he tornat a fer. Aquest disc m’apassiona, és com un clàssic de la literatura, com un Tolstoi, com un Dickens, com un Dostoievski, com una Odissea particular a la recerca de la meva pròpia Ítaca. Clàssics que els llegeixes un cop, i dos, i tres, i cada cop que ho fas, et transmeten sensacions noves. Des de finals de l’any 1979, quan es va publicar, aquest disc m’ha acompanyat creixent amb mi, integrant-se cada cop més dins el meu imaginari cultural, ensenyant-me a digerir tot el que la vida m’ha posat al davant, bo i dolent. Escoltar “The Wall” i córrer cada primer d’any, ha estat com una au fènix: he renascut de les cendres d’un any que ha finat per engrescar-me amb el nou any. I això que el que transmet el disc no és precisament positiu: guerres, pobresa, una societat rigorosa mancada de llibertat, incomprensió entre parelles, drogues, feixismes, racismes, culte malaltís a la fama, solitud... Però la música és un bàlsam, així ho van entendre els esclaus negres que cantaven als camps de cotó, iniciant el que esdevindria el blues primer i el rock desprès. Malgrat tots els feixistes que campen pel món, i que malauradament avui dia semblen que retornen com amenaçadors genets apocalíptics, com maleits i patètics zombis, la música de que gaudim avui dia és hereva de tots aquests esclaus. És la seva victòria. 

El dia 1 de gener és com un bàlsam enmig del que ha estat i del que pot ser, del que hem viscut i del que viurem. És un dia bombolla, en que tot s’ha aturat i, per un dia, no hi ha passat ni futur ni present. Tant sols un primer dia d’any durant el qual, com ens va ensenyar l’estimat Miquel Martí i Pol, “tot està per fer i tot és possible”. Corro per la carena de la serra que separa la vall del Llobregat a ponent, del Vallès Occidental a llevant. Travesso el petit poble de Santa Maria de Vilalba i les urbanitzacions de Can Vilalba i Oasi, on giro per retornar a l’inici, a la llar, a Can Xiruca. Enmig passejo per boscos de pins i camps d’oliveres. D’anada contemplo, vers llevant, el poble d’Ullastrell sobre la carena que s’alça a l’altra vessant de l’enfonsada riera del Morral del Molí, i, més enllà, l’entranyable muntanya de Sant Llorenç del Munt, on viuen tants records d’antigues excursions. I a ponent, veig alçar-se l’estimada Montserrat, també curulla de records muntanyencs. I a la tornada, més enllà de Montserrat, les serres de l’Ordal fins on s’alcen els castells de Gelida i Subirats, i entremig d’ambdues, la vinícola plana del Penedès. I cap al sud, Collserola i el Tibidabo. Vaig respirant sentint com m’embolcalla tot aquest paisatge, com em sento part d’ell, com desapareixen tots aquests altres mons que m’irriten i em fan sentir-me malament i tant sols em deixo seduir per l’amor amb que l’esforç m’acarona la pell i els sentits. 

“The Wall” segueix sonant, ja no a través dels auriculars, sinó del meu més profund interior. Ja no escolto “The Wall”, ja és part meva. Diuen que, quan morts, veus en uns segons, tota la teva vida. Jo la veig a través dels temes del disc i del trepig de les bambes al sòl. Em veig escoltant “The Wall” en solitud; amb un bon amic dins el cotxe aparcat tot esperant l’hora en que havíem quedat amb la resta de companys; anant o tornant d’una excursió amb la colla; un altre cop en solitud, un munt de vegades en solitud; gaudint amb amics en el cinema de la seva versió fílmica dirigida per Alan Parker, tornant-la a gaudir en el cinema amb els mateixos amics; en solitud; en directe amb la meva dona al Palau Sant Jordi; corrent el dia 1 de gener....

En una excursió que vam fer la meva filla i jo fa temps, ella em va parlar de la presència d’un mur que, molts cops, ens impedeix seguir endavant. Ens topem amb ell quan l’esforç que realitzem ens sembla que ens supera, i masses vegades ens creiem que, efectivament, ens supera. I em deia que no ens hem d’aturar, que és un engany, que el mur, realment, no existeix més enllà de la nostra ment, llavors cansada, que un esforç més ens fa que el travessem i, de sobte, desapareix mentre nosaltres seguim el nostre camí. 

Jo he viscut molts cops enfrontat a aquest mur. De fet he viscut dins d’aquest mur. Molts cops m’he sentit frenat, lligat, esclavitzat per aquest mur, des de l’adolescència fins avui dia. Però no ha estat durant les excursions, durant l’esforç que requereixen quan el desnivell o la llargada semblen no tenir fi. M’hi he sentit presoner quan m’he enfrontat a la societat en la qual tots els humans vivim, una societat hipòcrita que és un monstre que ens oprimeix els somnis, que ens frena el desig de viure, d’estimar, de sentir-nos plens; una societat que ens domina a través dels seus enganys, que ens alliçona sobre el be i el mal, que ens fa covards i ens fa sentir-nos impotents. Però la societat també té un còmplice amb el qual aconsegueix anorrear-nos, i aquest còmplice som nosaltres mateixos. Al llarg de “The Wall” veiem com el personatge principal es va recloent dins d’un mur que acaba encerclant-lo. I, tot i que la societat l’ha ajudat a alçar-lo, ha estat ell mateix qui ha anat col·locant un per un les fileres de temors, odis, incomprensions, dolors, que el conformen. Podem creure en diversos déus, en un sol déu, en filosofies ètiques, cosmovisions, profecies, en reencarnacions, però el cert és que no tenim ni idea de qui som ni del sentit de tot plegat. I ens sentim indefensos, i la societat ho sap i ens esclavitza oferint-nos parcs d’atraccions. 

Crec que el millor desig pel nou any seria ser capaços de destruir aquest mur propi i ser capaços de gaudir de la bellesa del paisatge que, en cada moment, ens envolta, i deixar-nos de preocupar sobre el sentit de la vida. Sota un cel meravellosament estrellat en una càlida nit d’estiu, quina importància té saber que són aquelles llums que parpellegen? Un astre fet de pols, de gasos, de minerals? Un caçador, una amazona, un feroç lleó, un gegant? Què potser importa realment? Estic arribant al final, un cop més hauré complert amb la meva costum de córrer el primer dia de l’any. Al final m’espera una bona dutxa, un bon dinar, i la companyia de la meva família. Hauria de ser suficient per trencar el mur. 

“Tear down the wall! Tear down the wall! The down the wall!” Un cop i un altre repeteixen aquesta frase al final del disc, condemnant al seu protagonista a enfrontar-se a la vida sense el mur. “Enderroqueu el mur! Enderroqueu el mur! Enderroqueu el mur!” De fet, l’alliberen, però sabrà ser lliure o tornarà a alçar un nou mur?

Comfortably Numb (youtube.com)