Nulla dies sine linea

 Dit en llatí, aquesta senzilla frase esdevé un enunciat sublim, com una idea sorgida d'una ment privilegiada, propera als déus dels nostres clàssics; aquells déus que vàrem perdre amb l'arribada del déu únic i que, des de llavors, enyorem. Però un cop despullat el seu significat de la llengua mare, la traducció és tant simple que, d'antuvi, sembla destinada a ser oblidada: "Cap dia sense una línia". Però si entrem dins el seu sentit, cercant el missatge ocult, la importància dels seus mots esdevé una mena de símbol, de clau màgica per entrar dins d'un món només accessible pels que estimem les paraules i el que elles representen. La frase, en llatí, va ser pronunciada per l'editorialista i periodista nord-americà Donald M. Murray (1924-2006), el qual, com un metge de capçalera, exaltava els amplis beneficis d'exercitat l'escriptura, tot i que la idea ve de més enrere, de quan el llatí no era la llengua oficial del Vaticà sinó que el parlava des de l'emperador fins el més humil dels desheretats que demanaven almoina pels carrers de les ciutats romanes.

La frase sembla que la va proferir per primer cop Plini el Vell, conegut per la seva obra Naturalis Historia, però més conegut per la seva curiositat que el va dur a morir quan el volcà Vesuvi va entrar en erupció l’any 79. Aquell fatídic dia, Plini no es trobava a Pompeia, sinó a Miseno, a l’extrem més septentrional del golf de Nàpols. De fet, un lloc privilegiat per veure els focs d’artifici que sorgien del Vesuvi sense córrer perill. Però encuriosit per aquell devessall de foc sorgint de les entranyes de la muntanya, s’embarcà en un vaixell amb el qual va voler veure de tant a prop l’erupció que acabà asfixiat pels gasos emesos pel volcà. 

I és que la necessitat del coneixement, a vegades no dóna el resultat desitjat, sinó que crea un estat d’insatisfacció constant. Sinó digueu-li al Faust de Goethe, que va pactar amb el diable a canvi d’obtenir coneixement. És clar que, aquesta visió tant poc progressista prové d’una època on la religió dominava tot afer humà i, és evident, per ella preferir la saviesa a la fe no era gens cristià. Sense ser tant dramàtic, també cal tenir en compte que, a voltes el coneixement, o la bellesa que aporta, pot causar veritables capgiraments de l’ànima. Sinó, pregunteu-li a Stendhal, el qual, durant una visita que va realitzar l’any 1817 a Florència, es va sentir aclaparat de tanta bellesa que anava trobant per tots els racons d’aquesta preciosa ciutat de la Toscana. El pobre home va patir el que es coneix com una malaltia psicosomàtica que, vés per on, des de llavors es coneix com el síndrome de Stendhal. 

Potser sou escèptics en creure-us que sigui possible patir confusió, vertigen i un increment sobtat del ritme cardíac, fins i tot al·lucinacions, veient El naixement de Venus de Botticelli o el David de Miquel Àngel, més enllà de l’erotisme que puguin desprendre aquestes obres, però el neguit per un desig constant per submergir-se com un afamat tauró dins la mateixa essència de l’obra d’art, és ben bé real. Jo mateix ho sento quan cerco informació sobre un tema determinat que m’interessa, o quan escric com estic fent ara. Rebo tanta informació que és com si tots els volums arreplegats en la biblioteca d’Alexandria caiguessin damunt meu i jo fos incapaç de llegir-ne ni un sol full tot i que els voldria llegir tots. I quan escric, les idees s’encavalquen unes amb les altres, com una aixeta entrebancada que no para de rajar i, a més, cada cop ho fa amb més força. Per aquesta raó probablement, Sòcrates va deixar anar allò de Només sé que no sé res. Per si de cas. Per curar-se en salut. 

Però fugim de Stendhal i el seu síndrome i tornem al tema que ens ocupa. Nulla dies sine linea. Què ens porta a voler escriure? De fet, hi ha tantes raons! I que en traiem d’escriure? Tantes coses respondríem! 

Quan Josep Pla va decidir, just el dia que complia vint-i-un anys, a iniciar “El quadern gris”, un dietari que esdevingué una autobiografia dels primers anys d’estudiant del seu autor, fins que deixà els estudis per embarcar-se com a corresponsal a París, sense saber-ho o, potser, sabent-ho, començava a seguir el consell de Plini el Vell. És clar que llavors, quan començà a escriure els seus primers fulls en blanc, no pensà que la vida el duria a esdevenir un dels escriptors més prolífics de la literatura catalana. De fet, en aquests primers retalls del quadern gris, va deixat escrit: “Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré —just per passar l’estona, a la bona de Déu— el que se’m vagi presentant.” És a dir, només es tractava d’un passatemps que, probablement, seria passatger. Qui ho anava a dir per una persona que acabà la seva vida havent publicat milers de pàgines! 

És evident que jo no pretenc seguir els passos de Pla. Entre altres coses perquè fa poc he complert seixanta-cinc anys, estic jubilat, i ja he començat la meva darrera compte enrere. Si fos com Benjamin Button, el curiós personatge interpretat per Brad Pitt a l’esplèndida pel·lícula de David Fincher, potser podria intentar-ho, però evidentment no és el cas. Tot i que, si tingués la sort, que dubto, que algun dia l’Ajuntament em regalés un petit detall per haver complert els 100 anys, potser sí que em podria convertir en un nou Pla de la tercera edat; salvant, és clar, la qualitat literària. A més, el que tinc escric fins ara, tot i que no deixa de ser força nombrós, no conté res que pugi interessar ha algun lector despistat més enllà del cercle més íntim. Però, tot i així, sento la necessitat d’escriure sovint. Perquè, em pregunto. I em responc, entre altres raons, per deixar constància dels meus pensaments, de tot allò que em passa pel cap, perquè, fent-ho, arribo a conèixer-me millor a mi mateix. No en va, al frontispici del temple d’Apol·lo de Delfos hi havia la inscripció “Gnosi seauton”; és a dir, coneix-te a tu mateix, primer pas per emprendre amb possibilitats d’èxit, qualsevol missió que ens haguéssim proposat a la vida, ja fos guanyar els Jocs Olímpics a Atenes, acabar amb els espartans o gaudir de la pau d’una vil·la a la mar Egeu. Tot i que, ha aquestes altures, dubto que sigui un bon moment per cercar qui sóc. És clar que, i si arribo al centenari? Tanmateix, hi ha una resposta molt idònia a tot aquest batibull de dubtes. La mateixa exposada per Pla; és a dir, just per passar l’estona. I ja veurem on arribem.... 

Però també hi ha una altra raó per la qual sento la necessitat d’escriure fins i tot havent arribat a la jubilació i pensant que poca cosa em queda per contar. I és, com la llei física de causa i efecte, com un pèndol gronxant-se marcant el temps i, amb ell, el destí de tots plegats, just la contrària a l’exposada. Per què escriure sobre un jorn a punt de finir, de fer-se fonedís, com si cerquéssim la seva eterna permanència entre nosaltres? Per què escriure sobre ell, quan un nou dia ja és present, com si volguéssim reviure’l abans no es perdi per sempre? Per què prendre’s la molèstia de dedicar una petita part de les estressants jornades diàries per escriure uns mots, els quals, probablement, tant sols interessin a qui els escriu? Doncs no només per mirar el futur sinó també el passat: diguem-ne, ara que tant se’n parla, per recuperar la memòria històrica de cada un de nosaltres. Perquè sense deixar constància del que hem fet, del que ens ha conduit a ser el que som, tot serà pols que el vent del temps s’endurà a l’oblit. 

Fa uns anys, van aparèixer en el suplement de Cultura de l’Avui, una sèrie d’articles sota el nom comú de “Els arxius de la memòria”, signats per Jordi Marlet, els quals em van fer reflexionar envers la idea d’escriure un dietari on reculli el que ens va succeint. Els escrits parlen del desig de molta gent per a perpetuar la seva vida traslladant-la al paper o, ensenya dels temps actuals, a l’ordinador. Aquests articles demostren el gran afany de comunicació existent en la nostra societat, de la necessitat de trencar la nostra solitud, de cercar complicitats. Ampliant la idea expressada a la frase inicial, Tomasi de Lampedusa, l’escriptor de “El Guepard”, va escriure: “s’hauria d’aprovar una llei que obligués a tothom a escriure un diari”. És una expressió que, és clar, no hi ha que complir al peu de la lletra: l’autoritarisme que desprèn és tant sols per emfatitzar la idoneïtat de deixar per escrit totes aquelles vivències, bones i dolentes, que ens han fet tal com som. Seria com aconseguir una immensa biblioteca plena a vessar de memòria popular on les persones, coetànies i venidores, poguessin abeurar cercant respostes als seus dubtes i trobessin coneixements per entendre’ls. Es tracta d’una manera idònia de que la nostra experiència sigui útil! Però és cert, a la majoria de les persones, tot i que al llarg de la vida, sobretot durant l’adolescència, em començat un, dos o tres dietaris, ens fa mandra posar-nos a escriure regularment. Ho ha deixat dit Andreas Huyssen, catedràtic de Filologia germànica i literatura comparada de la Universitat de Colúmbia: “La memòria requereix d’esforç i treball; l’oblit, per contra, senzillament succeeix”. 

Recordo les visites a la Setmana del Llibre en català quan aquesta setmana es realitzava a les Drassanes. Em passejava per tot l’entramat gòtic de la immensa nau on s’arrengleraven tot un reguitzell d’estands plens de llibres. En volia triar un parell per endur-me’ls a casa i llegir-los amb la comoditat del sofà en una tarda plujosa o en la deixadesa del llit just abans de adormir-me. Però veient-los tots junts, els de temes històrics, les novel·les, les guies de viatge o d’excursionisme, i tants altres, m’agafava un neguit que em duia ha recórrer l’espai un cop i un altre i un altre fins que, fustigat per la impaciència de la meva dona i els meus fills, em decantava per un o altre sense sentir-me mai satisfet per l’adquisició feta. Sempre he pensat que el millor moment d’un llibre no és quan el llegim sinó quan remenem una llibreria tot cercant-lo. De la mateixa manera que el millor moment d’un viatge no és quan el realitzem sinó quan el preparem. Tot i que, evidentment, la finalitat última de tota recerca, és gaudir d’allò que s’ha cercat. 

És bàsic i comprensible admetre que cal una certa vocació a escriure. Ens ha d’agradar, i per tant, gaudir quan ho fem. Sentir com els pensaments ens recorren la ment com un pèndol que sembla agafar embranzida a mesura que avancen les idees que volem reflectir al paper, cercant la millor manera d’expressar-les, recorrent les pàgines dels diccionaris a l’encontre de sinònims, d’expressions adequades, inclòs de filigranes lingüístiques... Per cert, parlant de diccionaris i de la setmana del llibre en català, haig de confessar que m’hagués endut tots els diccionaris que hi havia exposats. Tant val no saber més llengües que les pròpies. Només posseir aquells volums curulls de paraules estranyes que, vés per on, tenen algun que altre significat traduïdes a la llengua apresa de menuts, era suficient atractiu per omplir tota una biblioteca a casa. I no dic rés dels etimològics: cercar l’origen dels mots és un plaer tant gran com construir un puzle de cinc mil peces o més. 

Escriure, a més, ens du ha recórrer nous viaranys, desconeguts davant el paper en blanc que, poc a poc, es van omplint. Quina angoixa la primera trobada amb el full en blanc! I quin plaer quan el girem per començar-ne un altre! Tornant als viaranys, aquests no són només camins forans, sinó que també ho són interns, perquè escrivint cerquem la nostra pròpia personalitat. I és que, per tots els que escrivim, cercar-nos a nosaltres mateixos, la nostra personalitat, és una de les fites més importants. L’escriptora Maria Antònia Oliver va expressar la seva raó per escriure amb aquets esplèndid paràgraf: “Els escriptors diuen que escriuen perquè la gent els estimi més, per a la posteritat, per esbandir els seus dimonis personals, per criticar el món que no els agrada, per fugir de les seves neurosis, etc. Jo escric per totes aquestes coses i perquè escrivint puc ser jo mateixa”. Recordeu Delfos i la inscripció “Gnosi seauton”. 

Massa sovint, quan ens aturem en un mirall i aconseguim veure’ns, ens sembla trobar-nos davant d’un estrany. Qui és aquest intrús? A vegades, malauradament, ens fa por mirar-nos: no ens agrada el nostre reflex, inclòs ens avergonyim! Un dietari ha de reflectir totes les nostres imatges, i reflexionar sobre elles; si ho fem amb sinceritat, descobrirem els nostres errors i podrem cercar-hi solucions, i descobrirem, ocult entre els paràgrafs, raons per l’optimisme, per creure’ns genials, amb molt per oferir. D’aquesta forma, s’incrementa la nostra autoestima, molt necessària per tirar endavant qualsevol projecte, fent-nos sentir a gust amb l’embolcall que ens acompanya al llarg de la vida. Si jo fos psicòleg, una de les tasques que sempre posaria als meus pacients seria la confecció d’un dietari. 

Més raons per escriure? Per no perdre la memòria? Per recordar el que hem deixat enrere? Per omplir el buit que ens deixa la vida a mesura que esdevé passat? Els escrits, que com les fotografies no són més que reflexos d’infinitat de vivències compartides amb les persones que hem estimat o amb la solitud del nostre propi jo, són l’eina imprescindible per no perdre’ns en les confluències del riu sense retorn pel qual naveguem. Descobrir com, malgrat els errors comesos, ha valgut la pena viure, i amb un dolç somriure, continuar mirant el futur, tot i que ja se’ns aparegui curt. Això sí, esperar-lo sempre escrivint, omplint incansablement més fulls blancs! Uns fulls que, reflex de la nostra vida, com les fulles que es van desprenent d’un castanyer, són d’una bellesa incomparable fins la darrera.

Un darrer apunt: quan Plini el Vell va escriure la famosa frase, no es referia a cap escriptor, sinó al pintor grec Apel·les de Colofó, de qui diu que no passava cap dia sense pintar almenys una línia. És evident que, en el fons, es tracta de treballar cada dia en allò que t’agrada, ja sigui pintant un quadre, escrivint un poema, esculpint una estàtua, fent una fotografia.... 

Per cert, de fet, jo volia parlar sobre la raó del títol del nou bloc que enceto, Fulls en blanc. Bé, suposo que indirectament ja ho he fet.